On quedem les escoles d’educació especial?

En les darreres setmanes, hem vist com milers de docents omplien els carrers amb lemes i pancartes demanant un reconeixement a la seva tasca i exigint una millor educació, i ara s’anuncien noves protestes. Fa anys que el sector educatiu pateix mancances que s’han acabat traduint en vagues i manifestacions arreu del país.

La proposta, presentada pel Departament d’Educació i signada per UGT i Comissions Obreres no ha estat suficient perquè el sindicat majoritari entre els docents, USTEC, s’hi sumés. Des d’aquest sindicat creuen que és una proposta de “mínims” i exigeixen un acord que tingui en compte les demandes i presenti solucions als problemes estructurals, per exemple, incorporant memòries econòmiques i concrecions pressupostàries.

A banda, el Govern de la Generalitat de Catalunya també ha signat un acord amb les cinc patronals de l’Escola Concertada per millorar el finançament d’aquests centres.

En tot aquest context, hem pogut veure com els mitjans de comunicació, la premsa, els sindicats, les patronals i l’executiu han anat parlant entorn de les escoles públiques i les escoles concertades. I, entre totes aquestes negociacions, on estem les Escoles d’Educació Especial?

No es tracta d’un oblit menor. És una contradicció estructural.

Els Centres d’Educació Especial no són un element residual ni transitori. Formen part del Servei d’Educació de Catalunya i desenvolupen una funció inequívocament pública. Atenen alumnat amb necessitats educatives d’alta complexitat —persones amb trastorns del neurodesenvolupament, paràlisi cerebral i pluridiscapacitat—, que requereixen suports intensius, continuats i altament especialitzats.

Sense aquests centres, el sistema no és més inclusiu. És més desigual.

Però el debat no es pot simplificar en una falsa dicotomia entre escola ordinària i d’educació especial. Ambdues xarxes són imprescindibles i complementàries per garantir una resposta adequada a l’alumnat amb necessitats educatives especials, amb diferents graus d’intensitat en el seu abordatge.

La inclusió real no consisteix només a ampliar l’escola ordinària. Consisteix a garantir que tot l’alumnat—especialment els que presenten major complexitat— rebin una resposta adequada. I això només és possible amb recursos especialitzats, equips preparats i un finançament coherent amb la realitat que s’atén.

Avui, aquesta coherència no existeix.

Els Centres d’Educació Especial arrosseguen una situació d’infrafinançament estructural que s’ha cronificat. Ràtios que no reflecteixen la intensitat de suport que requereix l’alumnat. Dotacions insuficients per a perfils de màxima complexitat. Centres que assumeixen dèficits recurrents per garantir una atenció digna.

El sistema s’aguanta, en bona part, per la responsabilitat i el compromís dels equips professionals. Però aquest model no és sostenible.

I el risc és evident: que, sota el discurs de la inclusió, s’acabin debilitant precisament els recursos que la fan possible.

No estem davant d’un debat tècnic. Estem davant d’una decisió política i de país.

O bé s’incorpora l’educació especial en les polítiques de finançament i planificació educativa, reconeixent-ne la funció estructural, o bé s’assumeix que el sistema deixarà enrere l’alumnat que més suport necessiten.

La inclusió real no és retòrica. És responsabilitat.

I es mesura, sobretot, en com un sistema respon a la complexitat.